Derrotat, esgotat, desesperat. Tira la tovallola i se'n va. Va venir ple d'esperances i il·lusions i torna amb el fracàs a la cara. Està decidit a tornar al seu país. Tornar a allò que coneix i estima. Amb la família, amb els amics. Aquí només ha trobat desil·lusions i rebuig. Se sent enganyat. Es veu sense cap mena de futur. Va venir aquí i va formar una família, va tenir un fill, es pensava que podria educar-lo en aquest país. Però ja no vol que creixi aquí, on només troba entrebancs i atur. M'ho explica amb els ulls plorosos. No busca consol. Ja no busca res. Ja no té esperança.
Ella em mira amb tristesa, buscant una sortida. Però no puc donar-li res: només la veritat. L'han enganyat, s'han aprofitat de la seva ignorància, de la seva desesperació. L'han fet fora sense miraments, sense atur, sense ajudes. Està sola en un país que la ignora i humilia. Gran i sola. Sense família. Sense futur. Em demana perdó. És ella qui m'hauria de perdonar.
No els puc ajudar. A cap dels dos. Em sento inútil, estúpida. No els puc donar consol. Només puc cridar, però a mi tampoc m'escolta ningú.
