divendres, 9 de novembre del 2012

Regreso

A veces sienta bien decir la verdad, después de tantas mentiras. Aunque él no te crea, aunque a él no le importe. Aunque parezca que no te escuche. Aunque no sirva para nada más.

(¡todavía siento su olor en mi cuerpo!)

Regresamos a nuestros errores porque sólo ellos nos satisfacen. Sólo ellos pueden hacernos temblar como me ha hecho temblar esta noche, sólo con sus dedos. He llegado al orgasmo cuando su semen ha manchado mis manos.

No sé si volverá. No sé si ya me importa. Porque al fin le he dicho la verdad...una parte de la verdad.

(y sigo temblando)

dilluns, 6 de febrer del 2012

Spinning


L'adrenalina (i el suor) recórre tot el meu cos. La música sona estrident. Ens empenyen a pujar les nostres pulsacions. Sóc a la darrera fila. L'observo pel darrera. M'aixeco de la bici, seguint les indicacions. Tinc ganes de cridar. Estic accelerada. Per l'esport, per les ganes de sexe. És com si estigués arribant a l'orgasme, cavalcant damunt la bici, al so de la música disco.

Sota les malles s'imagina la seva polla. El seu cabell és negre i ple de rínxols. No és guapo, però té un nas atractiu, gran, tal com m'agraden...

i sota les malles se li adivina una gran polla.





La adrenalina (y el sudor) recorre todo mi cuerpo. La música es estridente. Nos piden subir nuestras pulsaciones. Estoy en la última fila. Lo observo por detrás. Me levanto de la bici, siguiendo las indicaciones. Tengo ganas de gritar. Estoy acelerada. Por el deporte, por las ganas de sexo. Es cómo si estuviera llegando al orgasmo, cabalgando sobre la bici, con el sonido de la música disco.
Bajo las mallas se imagina su polla. Su cabello es negro y rizado. No es guapo, pero tiene una nariz atractiva, grande, tal como me gustan...
y bajo las mallas se le adivina una gran polla.








dimarts, 31 de gener del 2012

Pessigolles


i aquí estic...
escoltant la música a tot volum...de nou.
cantant sola.
sense cap amant en perspectiva,
però sentint de nou com el meu cony crema.
Agobiada per la feina.
estressada.
però no m'importa,
perquè torno a notar pessigolles.
Ja no m'afecta el fred.
Malgrat la foscor sota els meus ulls.
Malgrat les nits en vetlla.
Avui torno a sentir el meu cos.
Torno a estar viva.
Avui.


Cosquillas
y aquí estoy...
escuchando la música a todo volumen...de nuevo.
cantando sola.
sin ningún amante en perspectiva,
pero sintiendo de nuevo como quema mi coño .
Agobiada por el trabajo.
estresada.
pero no me importa,
porque vuelvo a notar cosquillas.
Ya no me afecta el frío.
A pesar de la oscuridad bajo mis ojos.
A pesar de las noches en vela.
Hoy vuelvo a sentir mi cuerpo.
Vuelvo a estar viva.
Hoy.

dijous, 26 de gener del 2012

Venjança


M'aixeca suament la faldilla. Avui duc una faldilla de col·legiala. Però el que hi ha davall no és per infants. Arriba fins la blonda de les mitges i acaricia les meves natges fredes. (Quin fred que fa avui!!) El miro i el deixo fer, sabent que no arribarà més enllà. Aparta el tanga amb els dits i em frega lleument el cony. És ara quan l'aparto, suament. No protesta. Però la polla li embogeix dins els pantalons i brega per sortir-ne.
Només una copa, i unes paraules. Però les seves mans no han pogut estar-se quietes. Em busca els pits. Me'ls acaricia apartant la roba que els cobreix. El sento calent. Sé que em vol follar ara. Però jo ja no anhelo la seva polla...o em satisfa més el rebuig.
M'arreglo la faldilla. Ell intenta ajustar-se els pantalons amb la polla a punt d'esclatar-li. Acaricio amb els meus llavis la seva galta. I li obro la porta per sortir



Venganza
Me levanta suavemente la falda. Hoy llevo la falda de colegiala, aunque lo que hay debajo no es para niños. Llega hasta el encaje de las medias y acaricia mis frías nalgas . (¡Qué frío hace hoy!) Le miro y le dejo hacer, sabiendo que no llegará más allá. Aparta el tanga con los dedos y me roza levemente el coño. Es ahora cuando lo aparto, lentamente. No protesta. Pero la polla le enloquece dentro de los pantalones y lidia por salir.
Sólo una copa, y unas palabras. Pero sus manos no han podido estarse quietas. Me busca los pechos. Los acaricia apartando la ropa que los cubre. Lo noto caliente. Sé que me quiere follar ahora. Pero yo ya no anhelo su polla ... o me satisface más el rechazo.
Me arreglo la falda. Él intenta ajustarse los pantalones con la polla a punto de estallarle. Acaricio con mis labios su mejilla. Y le abro la puerta para que salga.

dimecres, 4 de gener del 2012

1, 2, 3 ... 2012


Em resisteixo a deixar el blog, malgrat que gairebé no tinc temps de res. Malgrat que gairebé no tinc ganes d'escriure, ni res a dir.
No contesto els mails.

No tinc amants, ni m'atreu ningú. No hi ha ningú al que em vingui de gust follar. Que m'atregui el suficient com per arriscar-me a tornar al món de la infidelitat.
Gairebé tres mesos desenganxada.

Tres mesos sense sexe fora de casa.

Tres mesos des que vaig rebre l'estrany missatge al Facebook : "T'han vist a la ciutat amb X"

Tres mesos esperant.

Mirant cada rostre. Qui més ho sap?

Evitant el seu.

Arribo a casa esperant un crit. Cada cop que em mira amb tristesa espero que em rebutgi perquè ho ha descobert. Intento decidir què li diré. Intento que la meva cara es mantingui impassible. Quina excusa és més creïble o la simple negació.

No vull pensar. Quan tingui davant al monstre, m'hi enfrontaré. Ara no vull pensar-hi. Hauria de preparar una estratègia. Però la batalla ja la tinc perduda.

I mentrestant em mantinc innocent de culpa...uns dies més. Evitant tentacions que em facin recaure. Vivint de nou en el glaç.






Me resisto a dejar el blog, aunque casi no tengo tiempo de nada. A pesar de que no tengo ganas de escribir, ni nada que decir.
No contesto los mails.
No tengo amantes, ni me atrae nadie. No hay nadie al que me apetezca follar. Que me atraiga lo suficiente como para arriesgarme a volver al mundo de la infidelidad.
Casi tres meses desenganchada.
Tres meses sin sexo fuera de casa.
Tres meses desde que recibí el extraño mensaje en Facebook: "Te han visto en la ciudad con X"
Tres meses esperando.
Mirando cada rostro. ¿Quien más lo sabe?
Evitando el suyo.
Llego a casa esperando un grito. Cada vez que me mira con tristeza espero que me rechace porque lo ha descubierto. Intento decidir qué le diré. Intento que mi cara se mantenga impasible. Qué excusa es más creíble o la simple negación.
No quiero pensar. Cuando tenga ante mí al monstruo, me enfrentaré a él. Ahora no quiero pensar en ello. Debería preparar una estrategia. Pero la batalla ya la tengo perdida.
Y mientras, me mantengo inocente de culpa ... unos días más. Evitando tentaciones que me hagan recaer. Viviendo de nuevo en el hielo

divendres, 9 de desembre del 2011

Ara sóc JO


... la que et diu que NO.

Ha hagut de passar, quan? més d' un any? desitjant que m'ho tornessis a demanar. Pensant que ja no tindria aquesta satisfacció. Però has vingut. Allargant la conversa per anar finalment on volies. M'ho has demanat. No directament, però sí clarament. Que t'esperés a l'hora de plegar.
Sense tan sols insinuar-me...bé, potser he acariciat lleugerament el meu escot. M'ofereixes el teu dit per fer el mateix recorregut. T'aparto.
M'has agafat desprevinguda. Tantes coses que volia vomitar-te. I una sola paraula per dir-te. NO.
No ha estat dolorós. Sempre havia pensat que em resultaria difícil, però la paraula ha sortit clara, decidida, irrevocable.
Alliberada? (suposo que fa temps que ja me'n sentia). Satisfeta? menys del que cabia imaginar. Indiferent, freda.

Però...sí, què collons! sí que em sento bé, em sento de conya!!
Ara sóc jo la que t'he dit que NO.





Ahora soy YO

...la que te dice que NO.

Ha tenido que pasar, ¿cuánto? ¿más de un año? deseando que me lo volvieras a pedir. Pensando que ya no tendría esa satisfacción. Pero has venido. Alargando la conversación para llegar finalmente a dónde querías. Me lo has pedido. No directamente, pero sí de manera clara. Que te esperase a la hora de cerrar.
Sin que yo me hubiera insinuado ... bueno, quizá haya acariciado ligeramente mi escote. Me ofreces tu dedo para hacer el mismo recorrido. Te aparto.
Me has cogido desprevenida. Tantas cosas que quería vomitarte encima. Y una sola palabra para decirte. NO.
No ha sido doloroso. Siempre había pensado que me resultaría difícil, pero la palabra ha salido clara, decidida, irrevocable.
¿Liberada? (supongo que hace tiempo que ya me sentía así). ¿Satisfecha? menos de lo que cabía imaginar. Indiferente, fría.

Pero ... sí, ¡qué cojones! sí que me siento bien, ¡me siento fenomenal!
Ahora soy yo la que te he dicho que NO.