Creences

Davant nostre hi ha una altra parella. Me'ls miro i em sento incòmoda i divertida al mateix temps. Un és baixet i moneja tota l'estona amb el seu mòbil de darrera generació. Sembla que està de pas en la ciutat. Diu que acaba d'arribar amb el tren. L'altre és sudamericà i no aixeca el cap ni una sola vegada, tímid.
Observo N. Ell també sembla incòmode. Quina impressió devem fer nosaltres dos?
Ell dóna les seves dades, i jo pago l'habitació.
Ens treiem la roba amb presses, sense dir-nos res, i, sense temps d'arribar al llit, ho fem de peu, embestint-me pel darrera. El primer acaba ràpid; el segon es fa interminable, li costa arribar-hi, quan ho fa està esgotat, i jo gairebé.
M'acosto a ell i comença a parlar: anirem els dos a l'infern.

Les seves creences són fortes, profundes. Jo fa temps que vaig deixar de creure. Vaig perdre la fe. En les persones.

Els seus ulls blaus amaguen una intensa tristesa. No comprén aquest món, aquest país del que ha decidit quedar al marge. Ni els seus companys es comporten igual en aquesta terra ingrata. No té amics aquí i no els vol tenir. I no m'entén a mi. No entén la meva contínua insatisfacció, la meva desesperança. I jo no li puc explicar, i ell no sap explicar-se.
Marxem, em diu, estic cansat. Però jo no vull marxar, encara. Torno a estar excitada. M'exciten els seus ulls tristos. Li començo a fer petons i li agafo la ma: fes-m'ho amb els dits. Però ell m'aparta. No és això el que vols? I me la clava ben profundament. Sí era el que volia, era el que necessitava. Ara ja podem marxar.

Si hi ha un infern, segur que hi anirem tots dos. O potser ja hi som.